Caminar
Caminar a la platja, a la vora del mar. Al mes d’octubre, a la cosa Àrtabra, sota el sol de primera hora de la tarda. Escoltant el so de les petjades sobre el mar, passes rítmiques, amb remors canviants. Les petites onades trenquen a prop i el seu so acompanya la caminada com una banda sonora pròpia. El vent sobre la cara, més que suau, però no fort. Espavila la sensació d’exterior, de natura. Deixar vagar la mirada, badar. Fixar-se en petits detalls i allunyar la vista per expandir la sensació de calma. Pau. Una parella amb un gos, creua i ens saludem. Continuo amb la sensació de regal de la natura. Respiro. Penso en res en concret i tot en general. Observo un ocell que aprofita el vent per planejar sense batre ales ni dedicar gaire energia, només deriva a banda i banda, suaument. Tranquil·litat. No hi ha feina, no hi ha rellotge. Les responsabilitats desapareixen i la missió més urgent és preparar viandes per sopar. Temps que s’escola sense retrets, sense object...