Ideas y Neuras

Després de 20 dies confinat, per fi m'atreveixo a pensar una mica en tot plegat i puc reduir les meves angoixes a la triple por. D'una banda, la por laboral. Després de vuit anys d'incertesa, amb feines i feinetes poc duradores i etapes de pedregar aturat, ara que semblava que trobava en el camí de la formació un senderi transitable, aquest daltabaix està movent totes les estructures i que no m'hagi tocat el rebre encara no vol dir que no em toqui demà. I si em toca soc conscient que serà per molt llarg, si es que torno a trobar feina. La segona és la por física. Tot i que encara estic teletreballant, els sistemes ens estan fent la punyeta i acabarem anant a la oficina més d'hora que tard. Quan això passi, altre cop la por a contagiar-me i passar-ho als de casa em neguiteja. La tercera és la por anímica. La convivència a casa encara és bona però ja em sento especialment irascible i qualsevol comentari em sembla un atac i em molesten ja pautes i costums, ta...

Mentre trotava, anava buscant un camí i topo amb un racó de cases. Cerco una via pel seu darrere i m’ensopego amb el bosc. No hi ha camins ni sendes, però segueixo amb la falsa seguretat que més endavant hi haurà camí. Sense trobar-ho vaig fer esses introduint-me més i més a la vegetació. Arbres cada cop més alts, la frondositat impedeix el pas franc i començo a preocupar-me. No veig pas endavant, ni als costats, ni el darrere. Només un riu, infranquejable. Torno? Tant de bo, però no sabria com. Segueixo endavant, no sé on soc. Mòbil amb mapa que només assenyala que estàs... al mig del no-res. Avançar, sí. Cap a on? Ni idea. M’he perdut. M’aturo. Pensa! Primer atac de pànic. Vuit tocades del vespre, s’està ponent el sol. Perdut enmig d’un bosc a 8000 km de casa sense que ningú no et conegui. Una tanca amb el rètol No trespassing i m’espanto encara un xic més: I si em prenen per un intrús? Gira cua a buscar pistes. Una figura fosca a la meva dreta es regira i desapareix entr...