Caminar

 

Caminar a la platja, a la vora del mar.

Al mes d’octubre, a la cosa Àrtabra, sota el sol de primera hora de la tarda.

Escoltant el so de les petjades sobre el mar, passes rítmiques, amb remors canviants. Les petites onades trenquen a prop i el seu so acompanya la caminada com una banda sonora pròpia.

El vent sobre la cara, més que suau, però no fort. Espavila la sensació d’exterior, de natura.

Deixar vagar la mirada, badar. Fixar-se en petits detalls i allunyar la vista per expandir la sensació de calma.

Pau. Una parella amb un gos, creua i ens saludem. Continuo amb la sensació de regal de la natura. Respiro. Penso en res en concret i tot en general.

Observo un ocell que aprofita el vent per planejar sense batre ales ni dedicar gaire energia, només deriva a banda i banda, suaument.

Tranquil·litat. No hi ha feina, no hi ha rellotge. Les responsabilitats desapareixen i la missió més urgent és preparar viandes per sopar.

Temps que s’escola sense retrets, sense objectius importants, sense la necessitat imperiosa de “fer” alguna cosa. Sense feina, sense tasques.

No hi ha imposicions, ni ordres. No hi ha cap, ni directrius.

Deixar que els sentits s’inspirin. L’oïda, el tacte, l’olfacte.

I el vent que saluda, acaronant la cara i seduint als ulls perquè es tanquin.

Una gavina petita plana i aterra amb les potes a l’aigua. Mira a banda i banda i esbrina on pot haver aliment. Un núvol se situa en camí del sol i enfosqueix lleugerament l’ambient, però encara no fa fred.

Penso que no penso res, la meva ment divaga, sense solta ni volta. Petits pensaments entren i fugen tot seguit. Miro de mantenir o aprofundir alguna idea i em costa centrar perquè els altres sentits no estan per la feina, només vaguen.

Potser no sé ben bé qui soc, però sí valoro el que m’agrada.

I caminar -en especial si hi ha natura al voltant- m’agrada.

M'agrada caminar.