Ideas y Neuras

Mentre trotava, anava buscant un camí i topo amb un racó de cases. Cerco una via pel seu darrere i m’ensopego amb el bosc. No hi ha camins ni sendes, però segueixo amb la falsa seguretat que més endavant hi haurà camí. Sense trobar-ho vaig fer esses introduint-me més i més a la vegetació. Arbres cada cop més alts, la frondositat impedeix el pas franc i començo a preocupar-me. No veig pas endavant, ni als costats, ni el darrere. Només un riu, infranquejable. Torno? Tant de bo, però no sabria com. Segueixo endavant, no sé on soc. Mòbil amb mapa que només assenyala que estàs... al mig del no-res. Avançar, sí. Cap a on? Ni idea. M’he perdut. M’aturo. Pensa! Primer atac de pànic. Vuit tocades del vespre, s’està ponent el sol. Perdut enmig d’un bosc a 8000 km de casa sense que ningú no et conegui. Una tanca amb el rètol No trespassing i m’espanto encara un xic més: I si em prenen per un intrús? Gira cua a buscar pistes. Una figura fosca a la meva dreta es regira i desapareix entr...

Ha tornat aquest fenomen al meu interior provocat per la desaparició del marit d’una amiga que, allunyada físicament, no deixa de resultar molt propera per la manera de veure la realitat i viure la vida. La situació em fa plantejar la meva relació amb la mort. En no tenir gaire contacte, no he sabut fins el desenllaç de la malaltia que ha produït el traspàs, però en tenir-ho present, he tornat a mirar al meu interior per preguntar-me, què significa la mort? És cert que hi hem d’establir un vincle pel fet que tard o d’hora ens ha de tocar? He recordat les meves experiències cap a ella. De nen, la mort dels avis, tant de part de pare com de mare. De sobte, una notícia i una figura relativament propera que desapareix. Em sembla que recordo més com ho van sentir o patir el pare o la mare que la meva pròpia tristor. Més endavant, l’àvia materna, ja més format, on sé que ja vaig fer una reflexió al voltant i vaig buscar la figura que se’n va i la teva relació –més o menys pro...