Segon any de merda

 

SEGON ANY DE MERDA

Divendres 31 de desembre

I s’acaba l’any. La traca final va ser dilluns 27 que m’incorporava a la feina després de la tacada baixa-vacances i estant en tràmit de solucionar els problemes de pc per poden engegar la meva jornada diària, m’arriba la comunicació de que se m’ha enviat un “buró-mail” d’acomiadament. L’empresa ha decidit fer-me fora de manera fulminant amb un escrit basat en burdes mentides on ni tan sols es fa referència al meu càrrec de formador i només es valora la meva tasca com a operador.

La notícia esclata al meu cervell però en dues direccions diferents. La primera és d’alleujament. Volies fotre el camp i no sabies com fer-ho? L’empresa s’avança i et foten “Patada al cul”. Primera condició complerta. Peró, una altre vegada despatxat. Quantes van? Quatre en la darrera dècada, per començar. Cada cop que m’acomiaden començo a arrossegar la sensació de buidor, malestar, nàusea, empetitiment, frustració que se’m puja a l’esquena com un sac de 50 kg .

De sobte, no hi ha companys (ni tan sols allunyats en zooms perduts), no hi ha horari a complir ni tasques a realitzar, deixes de formar part de la “puta empresa”, es redueixen contactes i converses, s’ha de fer el paperam necessari per regularitzar la situació i demanar l’atur, torna la recerca... de què?

Ja veig el pedregar per on començo, en direcció desconeguda.

Assalten dubtes i certeses. Alleujat però emprenyat.

I temorós.

I hi ha necessitat de tornar-se a reinventar. Cap a on?

Recepcionista – podria fer-ho. Tinc bon tracte amb el client i puc portar una agenda i les tasques administratives.

Personal de supermercat – Des que faig paquets de menjar en el voluntariat de Cáritas sé que podria fer-ho sense problemes

Ara el que m’agradaria és una mitja jornada (no més de 6 hores) en alguna feina que em respecti el cervell i la possibilitat de pensar per mi mateix.

Ara per ara, només poso un condició. Que no es tracti de contact-center. Ja m’han espremut, carregat i putejat massa. Ara necessito respirar i pensar.

Si és que arribo a trobar feina  amb 57 anys, és clar.