Ideas y Neuras

  Así me siento; este año he acertado con los días de vacaciones. Suelo coger ocho-diez días a finales de agosto, y a veces no solo se hace corto, sino que el empalme con las jornadas laborales habituales provoca alguna turbulencia emocional. Este año lo he alargado a 13 días y la longitud de los días de descanso ayuda a la desconexión. He caminado, he practicado en noble arte de la siesta, he abierto mis ojos a espectáculos naturales, he degustado manjares preparados a la manera del Pallars con materia prima de calidad, me he aireado y soleado a partes iguales, he escuchado silencios y algún pájaro cantor o carpintero, he visitado bosques, ríos y estanques, he visto estrellas, he conducido por carreteras de curvas, he bebido vino, he admirado algunos campanarios de arquitectura variada, he dejado que el atardecer me encontrara admirándolo directamente, sin tener que hacer nada más. Me he dejado llevar por el arrullo de la corriente de un río, simplemente escuchándolo; he subi...

Mentre trotava, anava buscant un camí i topo amb un racó de cases. Cerco una via pel seu darrere i m’ensopego amb el bosc. No hi ha camins ni sendes, però segueixo amb la falsa seguretat que més endavant hi haurà camí. Sense trobar-ho vaig fer esses introduint-me més i més a la vegetació. Arbres cada cop més alts, la frondositat impedeix el pas franc i començo a preocupar-me. No veig pas endavant, ni als costats, ni el darrere. Només un riu, infranquejable. Torno? Tant de bo, però no sabria com. Segueixo endavant, no sé on soc. Mòbil amb mapa que només assenyala que estàs... al mig del no-res. Avançar, sí. Cap a on? Ni idea. M’he perdut. M’aturo. Pensa! Primer atac de pànic. Vuit tocades del vespre, s’està ponent el sol. Perdut enmig d’un bosc a 8000 km de casa sense que ningú no et conegui. Una tanca amb el rètol No trespassing i m’espanto encara un xic més: I si em prenen per un intrús? Gira cua a buscar pistes. Una figura fosca a la meva dreta es regira i desapareix entr...