Expedició xipiruna a la Behobia

 

Xipis a Donostia

EXPEDICIO XIPIRUNA A LA BEHOBIA

Acabo d’aterrar d’un cap de setmana d’expedició xipiruna i el meu ànim ha canviat. Tot i el cansament físic, porto una càrrega d’energia positiva.

Si he de resumir el cap de setmana diria consens i companyia.

Aquest tipus de reunió -quina falta em feien!- de companys/amics/col·legues en fa venir bons pensaments. Perquè em fixo al meu voltant i veig gent que en principi no tenen  gaire en comú amb mi. Orígens diferents, edats similars però amb distàncies, llengües maternes alternes, però ens entenem, tenim coses amb comú. Una de les coses que ens acosten és el sentit de l’humor. Cadascú a la seva manera té un punt hilarant. Paco és més de jijijiji i a Franky hi ha temes que el fan exclamar jejejeje. Xavi, Manu i jo potser naveguem més entre el jojojojo y el juasjuas.

Miro d’establir punts de reunió personals.

Amb Paco comparteixo la tírria contra tot allò que ensumi monarquia i tots dos som republicans convençuts. Això ens apropa i ens fa parlar. I Paco, de vegades, no parla, aporta llum des del pou de la saviesa.

Xavi té aquell punt de mala llet que va de la manera de parlar barroera i de mercat o fotre-li cops al volant quan un camió l’impedeix passar i l’obliga a reduir el pas. Se caga en todo lo cagable i això l’apropa molt a mi. Bon conductor de llargues distàncies tot i que -amb pluja- una mica Alonso pel meu gust. M’agrada com és i em sento molt a gust al seu costat.

Franky és potser l’element transversal que manté el grup unit, té un punt de sornegueria interessant i un sentit de l’humor molt particular que es dispara sense avisar. Encomana bon rotllo allà on va i a la que et descuides ja t’ha pagat el cafè, el gin-tònic o el dinar, si cal. M’uneix la seva bonhomia. També parla en veu de l’experència.

Manu és un cas apart. De somriure contagiós, també té un to criticador interessant i amb arguments de pes. No li recordava, en canvi, aquesta vena torracollonera que diu que el porta al tall de la navalla on es mou força bé.

Si ens ajuntem tots, no deixem arbre aixecat. Seguem, asserrem i entrem a l’alçada del genoll sense pietat. Aquí no es treuen targetes. Sigan-sigan.

Però la manera de ser de tots m’aporta calidesa, companyonia, consens i bon rotlo en general. I hem de sumar les viandes de la terra en forma de pintxos, txuleton, vi o lo que se tercie.

Sense ser esponges, sí tenim un cert saque i com ja vam acordar, los txuletones hay que regarlos.

O sigui que el punt de reunió és més el grup que una altra cosa. Això sí, diumenge al matí tots a patejar els carrers guipuscoans. Perquè la Behobia s’ho mereix.

Ho hem tornat a fer. Fantàstic!