La triple por

Després de 20 dies confinat, per fi m'atreveixo a pensar una mica en tot plegat i puc reduir les meves angoixes a la triple por. D'una banda, la por laboral. Després de vuit anys d'incertesa, amb feines i feinetes poc duradores i etapes de pedregar aturat, ara que semblava que trobava en el camí de la formació un senderi transitable, aquest daltabaix està movent totes les estructures i que no m'hagi tocat el rebre encara no vol dir que no em toqui demà. I si em toca soc conscient que serà per molt llarg, si es que torno a trobar feina.

La segona és la por física. Tot i que encara estic teletreballant, els sistemes ens estan fent la punyeta i acabarem anant a la oficina més d'hora que tard. Quan això passi, altre cop la por a contagiar-me i passar-ho als de casa em neguiteja.

La tercera és la por anímica. La convivència a casa encara és bona però ja em sento especialment irascible i qualsevol comentari em sembla un atac i em molesten ja pautes i costums, tant que sovint m'he de tancar a una habitació per no saltar i cridar o barallar-me.

I no saber quan acabarà, i la incertesa de no veure el final, i haver de tancar ràdio i tele per no estar contínuament rebent informació com si fossin pedrades. I no poder caminar, ni córrer, ni anar a la muntanya, ni sortir a fer una cervesa amb amics,... Anem aguantant, però de vegades es fa feixuc.

Agrair a companys i família, a les conferències i els missatges de WhatsApp que t'arrenquen un somriure, a les sessions de cardio davant la tele, o les estones de jocs. Aquestes petites coses fan que encara sigui suportable. 
Mirarem de tirar endavant. 
Una vegada més, recordo una frase de la meva mare: qui dia passa, any empeny.