Ideas y Neuras

Mentre trotava, anava buscant un camí i topo amb un racó de cases. Cerco una via pel seu darrere i m’ensopego amb el bosc. No hi ha camins ni sendes, però segueixo amb la falsa seguretat que més endavant hi haurà camí. Sense trobar-ho vaig fer esses introduint-me més i més a la vegetació. Arbres cada cop més alts, la frondositat impedeix el pas franc i començo a preocupar-me. No veig pas endavant, ni als costats, ni el darrere. Només un riu, infranquejable. Torno? Tant de bo, però no sabria com. Segueixo endavant, no sé on soc. Mòbil amb mapa que només assenyala que estàs... al mig del no-res. Avançar, sí. Cap a on? Ni idea. M’he perdut. M’aturo. Pensa! Primer atac de pànic. Vuit tocades del vespre, s’està ponent el sol. Perdut enmig d’un bosc a 8000 km de casa sense que ningú no et conegui. Una tanca amb el rètol No trespassing i m’espanto encara un xic més: I si em prenen per un intrús? Gira cua a buscar pistes. Una figura fosca a la meva dreta es regira i desapareix entr...

Un sueño canadiense Finalizar un viaje tiene algo de despertar. Es como volver al día a día después de haberse saltado rutinas, horarios y comidas y entrar en una pequeña espiral de aconteceres especiales. Empezando por el traslado. Un viaje en avión, largo, muy largo, con una escala intermedia. Atravesar un océano primero y - todo seguido - un contiente de punta a punta. Aquí sufrimos el primer revés, porque el paquete que contratamos indicaba que los vuelos los llevaba a cabo Air Canada , pero nos llevamos la ingrata sorpresa de que los transoceánicos de entre 7 y 8 horas de duración los llevaba a cabo Air Canada Rouge (compañía low cost dependiente de la propia Air Canada). Con aviones antiguos, reconvertidos y con asientos añadidos que limitan mucho el espacio entre asientos y con ninguna oportunidad de entretenimiento a bordo hicieron que los vuelos primero y último del viaje aparecieran como manchas en el cómputo global. Curiosamente, los vuelos domésticos...